Els adeus impossibles - Han Kang
Aquest serà el primer post que faci en català. He estat
pensant si continuar amb una única llengua al blog o alternar ambdues llengües
i finalment m’he decidit per la segona opció perquè m’és més fàcil escriure
sobre un llibre que m’he llegit en català.
Espero que haver escrit en català aquesta ressenya no suposi
una barrera per aquelles persones interessades en aquesta novel·la donat que
actualment la tecnologia ens permet poder llegir textos escrits en qualsevol
idioma tan sols clicant a “Traduir Text”.
Com sempre, les novel·les de l'última guanyadora del Premi
Nobel de Literatura, Han Kang, no són de lectura lleugera, no tant pel seu
estil d’escriptura, sempre poètica i evocadora, sinó més aviat pels temes ja tractats en anteriors obres de l'escriptora coreana com Actes
Humans en el cas de la massacre de Gwangju, vorejant la narració onírica en
certs moments del relat com a La Vegetariana, o apropant-nos amb
paraules el minimalista detall del blanc dels flocs de neu a Blanc. I com en el cas de La Vegetariana i La
classe de grec torna a recórrer a una protagonista femenina.
En aquest cas ens trobem a una protagonista letàrgica que
porta una vida apàtica i on té un somni recurrent que la inquieta cada nit. En
un d’aquests dies rutinaris rep una trucada d’una antiga companya de feina, la
Inseon, amb la que amb el pas dels anys han forjat una amistat, perquè vagi a
un hospital de Seúl on ha estat operada d’urgències per una amputació de dos
dits de la mà. Quan la visita a l’hospital on li estan fent les cures per no
perdre els dits reimplantats, l'amiga li demana un favor un pèl inesperat, que
vagi a casa seva per cuidar la seva mascota, un ocell. Això fa que emprengui
un viatge cap a Jeju per salvar la vida de l'ocell anomenat Ama. Però aquest
viatge que en principi no sembla que hagi de suposar un problema es tornarà
tot un repte i suposarà un gran esforç per la protagonista.
I com una aventura èpica on les adversitats climatològiques
són el gran enemic per salvar la vida de l'ocell, Han Kang ens narra una
travessa cap a la petita vila de l’illa de Jeju on viu la seva amiga, i on la
neu, aquella neu blanca, color del dol i símbol d’exèquies, es fa present al
llarg i feixuc camí cap a casa de la Inseon, com anunciant o essent company de
processó fúnebre.
Finalment i amb molts contratemps i algun accident
pel mig la Gyeongha, la nostra narradora, arriba a la casa, però malauradament
l’ocell ha traspassat.
Aquest ocell que l'autora utilitza com a ésser celestial
ens permetrà, mitjançant un ambient gèlid i una atmosfera amb penombres, només
il·luminada per la llum d’una petita espelma, endinsar-nos en els fets
ocorreguts al poble de la seva amiga mitjançant els records acumulats al llarg
dels anys per la mare de la Inseon.
I és en aquest ambient entre real i irreal, viu i mort,
despert i adormit, aquest ambient que voreja els dos mons, entre el cel i la
terra guiats per aquest ocell i per la Inseon, representant a la Inmyenonjo, ésser mitològic de Corea mig ocell i mig dona, ens farà reviure els successos
execrables que van haver de patir els ciutadans d’aquella illa a finals dels
anys quaranta.
Alternant el relat de la Inseon, que va voler esbrinar què
va passar amb el seu oncle, i el recull de testimonis supervivents de Jeju com
el seu pare, més la informació que s’extreu de la documentació d’arxiu i
hemeroteca (xifres de morts i desapareguts, fotografies i articles de diari),
Han Kang ens narra aquella massacre des del vessant més humà i amb la intenció de deixar escrita la violència
patida per mares amb nadons, nens i nenes, homes i gent gran aquells terribles
dies.
De manera introspectiva l’autora amb aquesta novel·la mira
de donar veu a aquells que ho van patir i oferir un comiat a cada una d’aquelles
persones que encara avui no saben on descansen les despulles dels seus familiars. I encara que per a ells no és suficient, impossible que sigui
suficient, però és una manera de fer visibles les víctimes i donar a conèixer
els fets.
Tot en aquesta novel·la té una intenció, des dels inicis amb
el somni recurrent de la narradora, aquells troncs foscos clavats a la neu
blanca i col·locats com làpides en un cementiri, passant per la neu que ens acompanyarà
al llarg dels capítols amb forma de condol, l’ocell aquest animal enllaç del
cel i la terra, dels vius i dels morts i missatger d’aquest adeu impossible.
By Jemmssi
Comentarios
Publicar un comentario